L'avaluació de la cobertura en la cooperació al desenvolupament oficial en l'Estat español

Jordi Gascón
El Col·lectiu

La distribució dels beneficis del projecte és una de les majors dificultats que enfronta la cooperació per al desenvolupament, més quan les eines tradicionals de la cooperació no faciliten enfocar l'atenció sobre aquest tema. El present treball vol estudiar com la cooperació oficial de l'Estat espanyol considera l'anàlisi de cobertura. La tesi és que el model actual d'avaluació parteix de la premissa que la identificació del grup beneficiari és correcta, per la qual cosa l'únic que avalua és si el projecte ha beneficiat a qui pretenia beneficiar, i no si ha beneficiat a qui havia de beneficiar. La consideració de la cobertura com a criteri d'avaluació pot solucionar aquest problema (1).

Una de les majors dificultats amb què s'enfronta la cooperació per al desenvolupament, especialment en el cas de projectes productius, és la distribució dels beneficis entre la població destinatària. En l'àmbit dels estudis rurals se sap que aquells individus que posseeixen més recursos a títol privat són els que més profit aconsegueixen dels comunals (Netting 1992); així per exemple, en aquelles poblacions on el forratge és un bé de propietat comunal, el camperol que posseeix un major ramat obté major usdefruit que la resta. Això també succeeix amb els projectes de desenvolupament: moltes vegades els individus amb majors recursos (o formació, o relacions socials, que també es poden considerar com a tal) són els que acaben beneficiant-se més d'aquest nou recurs.

A això ajuda la pressió que pateixen els agents de desenvolupament per aconseguir el major grau possible de viabilitat. Sovint aquest objectiu porta a prioritzar, sobre el disseny d'intervencions dirigides a la població més marginada o empobrida de la comunitat, el disseny de projectes viables, a què solen tenir un accés més còmode la població amb majors i/o millors recursos, ja sigui perquè aquests són fàcilment “desenvolupables” (terres irrigables, capacitat creditícia, etc.), ja perquè el seu millor nivell econòmic els permet afrontar amb major possibilitat d'èxit possibles adversitats un vegada acabada l'ajuda externa. El resultat, a vegades, és l'increment de la diferenciació dins la comunitat (Pérez Berenguer & Gascó 1997).

En altres casos, no són raons de diferenciació socioeconòmica les que marginen a un sector dels beneficis del projecte. També ho pot ser per la seva localització (trobar-se a prop o lluny d'una via de comunicació, per exemple) o per la seva adscripció política o religiosa, entre d'altres possibilitats. Igualment pot succeir per la naturalessa de l'organització contrapart, que estableixi implícita o explícitament limitacions en la seva afiliació (Roche 2004); aquest és el cas d'organitzacions indígenes a què no pot pertànyer la població mestissa o blanca de la zona encara que pateixin problemes similars.

Tampoc és que les eines tradicionals de la cooperació facilitin enfocar l'atenció sobre aquesta qüestió. Així succeeix amb els models d'avaluació més generalitzats en els diferents òrgans de cooperació oficial de l'Estat espanyol, que prenen com a referència l'establert pel Comitè d'Ajuda al Desenvolupament (CAD) de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (CAD 1996). Com assenyala Juan Andrés Ligero (2001: 169),

“el model actual (d'avaluació) no ens diu si el projecte ha arribat exactament a les persones que es vol que arribi. No ens parla de si estan existint biaixos en l'execució o si s'està beneficiant als més necessitats. Tampoc sabem si el projecte està deixant de costat als qui parlen determinada llengua, o als que professen una determinada religió. No sabem si el projecte està excloent als que viuen a la perifèria o als del centre urbà. No sabem si el projecte ha redundat en els analfabets o en els alfabets, ni si està sent capitalitzat més pels més rics, ni a quanta gent podria cobrir i a quants realment cobreix” (La traducció és nostra)

El treball de Ligero tenia com a objectiu incidir en aquest tema i presentar una opció per a la seva correcció: la incorporació, als cinc criteris d'avaluació establerts pel CAD (pertinència, eficàcia, eficiència, impacte i viabilitat), d'un de nou, el de cobertura, que consisteix a avaluar fins a quin punt el projecte ha arribat a la població necessitada, si hi ha biaix en la cobertura i, si és així, analitzar el per què (Alvira 1991). (2)

El present treball vol continuar en la línia del citat article de Ligero, i en concret estudiar com la cooperació oficial que es realitza a l'Estat español, i concretament per part de la Secretaria d'Estat per a la Cooperació Internacional (SECI), està considerant en les seves avaluacions l'heterogeneïtat de la població. En els últims anys s'observa una major preocupació per aquest factor. No obstant això, a l'anàlisi de la cobertura, que hauria de permetre avaluar l'impacte de les intervencions en la població beneficiària segons els seus elements diferenciadors, no se li ha concedit la categoria de criteri, ni encara el de factor de desenvolupament.

La tesi del present article és que el model actual d'avaluació, en prendre com a centre d'atenció el projecte (jutja si s'han aconseguit els objectius proposats i en quina forma) i no les seves conseqüències sobre la població, no té eines que facilitin avaluar si la identificació de la població beneficiària va ser encertada. En aquesta circumstància, l'anàlisi de cobertura sempre partirà de la premissa que la identificació del grup beneficiari va ser correcta; l'únic que avaluarà serà si el projecte ha beneficiat a qui pretenia beneficiar, i no si ha beneficiat a qui havia de beneficiar. La consideració de la cobertura com a criteri permetria trencar la tendència “proyectocéntrica”, en paraules de Ligero, del model d'avaluació actual, en avaluar també el procés d'identificació de la població beneficiària i valorar l'heterogeneïtat (diferències socials, d'accés als recursos, educatives, religioses, etc.) de la comunitat.

Què avalua el model d'avaluació CAD

Les metodologies d'avaluació hereves del model establert pel CAD consideren dos factors. D'una banda, la lògica interna de la intervenció. D'un altre, la relació del projecte amb el context en què es desenvolupa, ja que aquest és una variable externa que pot influir en la seva execució. Així, criteris com el d'eficiència o el d'eficàcia fan èmfasi gairebé exclusivament en la coherència del projecte. Altres, com el de pertinència, i especialment els factors de desenvolupament, els altres components de l'avaluació, relacionen el projecte amb el context. Per tant, el model d'avaluació se centra en la lògica i en el desenvolupament del projecte, i només tangencialment es fixa en el grup necessitat: no contempla components específics que relacionin el projecte amb la població.

Ligero (2001) descobreix una de les raons d'aquesta situació: el model parteix de la premissa que si el projecte es dissenya i executa per millorar la qualitat de vida d'una determinada població, la seva correcta execució ha d'haver aconseguit l'objectiu. Aquesta premissa, a la que anomenarem “premissa metodològica”, porta al model a una avaluació indirecta, la qual cosa no està exempt de riscos.

Però aquesta premissa no és l'única. El model parteix d'una altra: de forma implícita, jutja la població beneficiària com homogènia (“premissa epistemològica”). Només en un cas es pregunta si la diferenciació socioeconòmica afecta la distribució dels beneficis del projecte: en relació a la qüestió de gènere, considerada com un factor de desenvolupament (MAE-SECIPI 1998b). Però aquest no és l'únic factor de diferenciació socioeconòmica. La situació en la jerarquia familiar pel factor generacional, el sistema d'herència (que pot afavorir uns fills en detriment d'altres), el cicle evolutiu del grup domèstic (3), la quantitat i qualitat de recursos en propietat de la família, el nivell d'educació formal o les xarxes socials a què es pertany, entre d'altres, són variables de diferenciació que marquen o poden marcar un desigual accés als beneficis de la intervenció. Si no es consideren les possibles diferències intracomunitàries que poden afectar el projecte, difícilment serà possible descobrir si els individus han tingut les mateixes oportunitats.

Davant aquesta situació, la cobertura apareix com un criteri que situa la població beneficiària com a factor central de l'avaluació, la qual cosa trenca amb la premissa metodològica, i estudia l'accés diferenciat als beneficis del projecte per part de la població, la qual cosa trenca amb la premissa epistemològica.

L'anàlisi de la cobertura a l'Estat español

El criteri de cobertura està sent utilitzat des de la dècada dels '90 en diferents àmbits de la intervenció social, com el de les drogodependències. En alguns casos, fins i tot plantejant-se com un tipus d'avaluació en si mateixa (Ligero 2001).

La cobertura també està sent valorada en l'ajuda humanitaria i d'emergència. Aquest seria el cas de la cooperació britànica (Hallam 1998), que també la considera en els seus programes de rehabilitació-desenvolupament (WELL 1998), o l'espanyola. (4)

La cooperació oficial espanyola que es realitza a través de la SECI va donar un salt qualitatiu al principi de la present dècada. En el primer volum de la Metodologia d'Avaluació de la Cooperació Espanyola, publicat el 1998, el criteri “cobertura” no apareix, i només trobem una breu advertència als avaluadors, a la secció sobre l'enfocament de gènere en el desenvolupament, que fa referència al diferent efecte que pot tenir el projecte entre la població a causa de la seva heterogeneïtat sociocultural. (5)

En la tercera part del llibre, dedicada a proposar suports documentals per a l'avaluació, es planteja una “taula de valoració de l'exercici de la intervenció” composta per una bateria de 28 qüestions la resposta de la qual ha de donar una imatge de com ha anat el projecte. Només tres d'aquestes preguntes fan referència a la població beneficiària. Dues d'elles, en relació al criteri de pertinència, i sota les premisses dalt esmentades: no es planteja si la identificació dels beneficiaris ha estat correcta (premissa metodològica), ni si hi ha diferenciació entre la població que pogués influir en un accés diferenciat al projecte (premissa epistemològica) (6). La tercera qüestió, en relació al criteri de viabilitat, si semblaria trencar amb la premissa de l'homogeneïtat de la comunitat, en preguntar-se si el projecte ha beneficiat als col·lectius més vulnerables, però com a tals se sol identificar a grups socials específics amb tendència a ser marginats. (7)

Finalment, cal assenyalar que en les preguntes de la “taula de valoració” dirigides als aspectes metodològics s'observa un major èmfasi a discernir si la formulació ha seguit les pautes de l'Enfocament de Marco Lògic i el nivell de coherència interna que a detectar si s'ha realitzat un oportuna anàlisi de participants.

En canvi en la Metodologia d'Avaluació de la Cooperació Espanyola II (a partir d'ara Metodologia II), publicada tres anys després de la primera, l'heterogeneïtat de la població, més enllà de l'enfocament de gènere, sorgeix com un factor essencial en l'avaluació. Així, es plantegen tècniques d'avaluació participativa procedents del Diagnòstic Rural Participatiu que tenen com a finalitat descobrir les diferències socioeconòmiques entre les llars d'una comunitat, com el “rànquing de riquesa o benestar” (pp. 62-63) i la creació de “mapes socials” (pp. 71-73), o anàlisi economicofinancers que consideren també el factor d'equitat (pp. 84-86). En el mateix text es presenta una nova “taula de valoració” en el que apareixen preguntes que qüestionen la correcta identificació de la població beneficiària i que incideixen directament en l'heterogeneïtat socioeconómica de la comunitat (pp. 207-213). (8)

Apareix, també, el concepte de cobertura, i ho fa en dos àmbits. D'una banda, la Metodologia II considera l'estudi de la cobertura com un dels “aspectes centrals” que analitza un determinat tipus d'avaluació: la d'execució o de processos, aquell que es realitza en algun moment durant la intervenció. L'anàlisi de cobertura cerca, en aquest tipus d'avaluació, esbrinar “fins a quin punt (el projecte) està arribant la població o l'àrea a què pretenia arribar” (MAE-SECIPI 2001: 46). El subratllat és el nostre, i com veurem més endavant, té la seva importància. La Metodologia II parla aquí de manera general referint-se a qualsevol instrument de cooperació.

D'un altre, considera la cobertura com un dels factors (o subcriteris) essencials, i el primer a analitzar, dins el criteri d'eficàcia en l'avaluació de les intervencions d'ajuda humanitària d'emergència. En aquest cas, la cobertura “ha d'acostar-se al 100% del total de la població vulnerable de la zona atesa” (MAE-SECIPI 2001: 128), i ha de valorar “l'existència de possibles caires afavoridors o no afavoridors cap a grups específics de la comunitat” (MAE-SECIPI 2001: 129). Cal assenyalar que aquí s'entén per “població vulnerable” aquella en situació de necessitat forma, en principi, conjuntural. (9)

La qüestió de la identificació de la població beneficiària en l'avaluació de projectes de desenvolupament

Que es comenci a considerar l'heterogeneïtat socioeconòmica i cultural, més enllà de la diferència de gènere, com un factor que pot influir en la distribució dels beneficis del projecte i, per tant, com un element a tenir en compte en l'avaluació, és un important avanç, que es materialitza en el desenvolupament de l'anàlisi de cobertura. No obstant això, l'anàlisi de cobertura proposat continua sent insuficient.

El principal problema és que segueix sense posar en dubte (és a dir, sense considerar com un element a avaluar) la identificació realitzada de la població beneficiària en el disseny del projecte.

Fa més d'una dècada, Sabalza (1994) ja va detectar el problema de la identificació en el procés d'avaluació:

“L'objecte central de l'avaluació d'un projecte ho constitueix la població beneficiària, ja que pràcticament totes les accions de cooperació s'orienten a millorar les condicions de vida d'alguna comunitat. Això pot semblar quelcom molt obvi. Sens dubte ho és, però quan s'està immers en un procés d'avaluació no és difícil que el nostre centre d'atenció es desplaci cap al grau de consecució dels objectius previstos inicialment. I a vegades, com a resultat d'una deficient identificació d'objectius, pot ser que aquests no guardin una relació gaire directa amb les condicions de vida de la comunitat beneficiària (…) Lamentablement, aquesta situació es dóna amb més freqüència del que cabria esperar i, per descomptat, de la qual cosa seria desitjable” (483-484). La traducció és nostre.

Sabalza veu com els models d'avaluació “projectecèntrics” no posen en dubte el procés d'identificació realitzat a causa del que hem denominat “premissa metodològica”: si el projecte es dissenya i executa per millorar la qualitat de vida d'una determinada població, la seva correcta execució ha d'haver aconseguit l'objectiu.

Així la Metodologia II, a més de considerar el factor de cobertura en les accions de desenvolupament com un element a avaluar només en un determinat tipus d'avaluació, la d'execució o intermèdia, es refereix a ella com l'anàlisi de “fins a quin punt (el projecte) està arribant la població o l'àrea a què pretenia arribar”; és a dir, a la prèviament identificada.

Però per definició, el criteri d'eficàcia “és una mesura del grau o nivell d'abast de l'objectiu i resultats d'una activitat en una població beneficiària i en un període temporal determinat” (MAE-SECIPI 1998a: 46). És a dir, jutja la consecució dels resultats i objectiu específic establerts en la matriu de planificació del projecte. L'eficàcia és un dels criteris CAD més centrats en la lògica interna del projecte.

Per descobrir quina pèrdua d'informació suposa considerar la cobertura exclusivament a partir de la formulació del projecte utilitzarem el diagrama de Cohen i Franco (1993), si bé lleugerament modificat per a la seva millor aplicació a les característiques de la cooperació al desenvolupament (10). Cohen i Franco, a l'hora de plantejar l'avaluació de cobertura, parteixen d'una primera classificació de la població que representen en tres circumferències o conjunts:

  1. Població amb una necessitat insatisfeta. Fa referència a la realitat.

  2. Població objectiu del projecte; és a dir, identificada per l'agent de desenvolupament com la població amb una necessitat insatisfeta. Fa referència a la formulació del projecte.

  3. Població que acaba rebent els beneficis del projecte, tingui o no la necessitat identificada. Fa referència a l'execució del projecte.

 

Diagrama 1

Cohen i Franco entrecreuen aquests tres conjunts en un diagrama de Venn que dóna per resultat set subconjunts, que representen les set circumstàncies en què es pot trobar la població en relació a un projecte.

Diagrama de Venn

Aquestes set possibilitats són:

  1. Hi ha una població amb una necessitat insatisfeta, però no ha estat identificada com a tal ni s'ha beneficiat del projecte. Exemple d'aquesta situació seria la d'intervencions molt localitzades en l'espai, dirigides a beneficiar a una determinada comunitat, i que obliden altres veïnes que pateixen la mateixa problemàtica que es pretén enfrontar i amb les que configura un espai administratiu o natural (vall, regió, comarca, etc.).

  2. Hi ha una població identificada inicialment com a beneficiària, però que en realitat no pateix la problemàtica que es pretén afrontar i finalment no es beneficia del projecte. Seria una situació característica d'aquelles intervencions que identifiquen la població beneficiària per comunitat i no per sector social. Exemple: es crea un fons de crèdit de lliure accés a tots els habitants de la comunitat per a la construcció o millora dels seus habitatges, però un determinat sector, que ja posseeix un habitatge en condicions, s'autoexclou del projecte i no sol·licita cap crèdit.

  3. Hi ha una població que s'ha beneficiat del projecte, però que no estava necessitada ni havia estat identificada com a tal. Exemple: després d'identificar que el sector més pobre d'una comunitat no té accés a un servei sanitari bàsic, s'executa un projecte consistent a establir un ambulatori gratuït per cobrir l'assistència mèdica primària d'aquesta població, però els seus serveis són també utilitzats per sectors amb recursos ja que l'assistència sanitària privada, a la que ells poden accedir econòmicament, es troba lluny.

  4. Hi ha una població identificada com a beneficiària i que rep els beneficis del projecte, però que no estava necessitada. Exemple: projecte de regadiu el criteri d'identificació dels quals és el territorial (un vall, per exemple), i beneficia a tots els que posseeixen terres en aquesta zona, tant als sectors camperols més pobres com als més benestants. En aquests casos els més beneficiats solen ser els camperols amb més recursos, ja que normalment són els que posseeixen major quantitat de terres.

  5. Hi ha una població amb una necessitat insatisfeta no identificada inicialment com a tal, però que finalment rep els beneficis del projecte. Exemple: durant l'execució es detecta que un sector necessitat no havia estat identificat com a beneficiari i es reformula el projecte per incorporar-ho.

  6. Hi ha una població necessitada, que havia estat considerada com a tal en la formulació del projecte, però que finalment no rep els beneficis de la intervenció. Aquesta situació és molt característica d'aquells projectes que sol·liciten aportacions a la comunitat beneficiària sense valorar si això està a l'abast de tota la població. Exemple: un projecte que reclama a la població beneficiària la participació en el treball comunitari sense considerar que un sector dels més necessitats, obligat a practicar l'emigració temporal perquè no posseeix els suficients recursos en propietat, no pot complir el requisit.

  7. Hi ha una població amb una necessitat insatisfeta, que va ser identificada com a tal i que finalment rep els beneficis de la intervenció. Aquesta és la situació desitjable en tots els projectes.

Els models d'avaluació projectecèntrics, fins i tot aquells que poden no caure en el que hem denominat “premissa epistemològica” en considerar l'heterogeneïtat de la població, deixen coix l'anàlisi de cobertura al no valorar el procés d'identificació del grup beneficiari. Així per exemple, els actuals models d'avaluació de la cooperació espanyola no ofeeixen eines per detectar els casos 1 i 4 del diagrama de Cohen i Franco. En l'exemple del cas 2, l'avaluador es trobaria amb el problema de no entendre com una població identificada com a beneficiària en la formulació del projecte s'autoexclou dels seus beneficis.

Òbviament, l'avaluador no és un simple enquestador que recopila les respostes d'un sondeig prèviament establert. Que el model d'avaluació no consideri suficientment l'heterogeneïtat de la població i, a causa d'això, la possible existència de biaixos de cobertura i diferències en l'accessibilitat del projecte, no significa que l'avaluador no ho contempli, o que fins i tot la institució que encarrega l'avaluació no ho sol·liciti mitjançant els termes de referència (11). No obstant això, això depèn de la seva sensibilitat cap aquest tema o d'una fragant mala distribució dels beneficis de la intervenció impossible d'ometre; com afirma Ligero (2001: 169), “a l'avaluació amb criteris estàndard li costa veure quan no li han dit que miri”.

No podem oblidar que la Metodologia II de la SECI concedeix un paper important a l'anàlisi de cobertura en l'avaluació de l'ajuda humanitària d'emergència (no en la de desenvolupament), com subcriteri del criteri d'eficàcia. Com succeeix en els casos anteriors, l'avaluació se centra a descobrir “fins a quin punt la distribució de l'ajuda ha arribat a la totalitat de la població vulnerable identificada” (MAE-SECIPI 2001: 129); novament no es posa en dubte el procés d'identificació. Però en aquest cas, si es considera que en una situació d'emergència generalment tota la població d'una determinada àrea és susceptible de ser afectada i que el problema sol centrar-se en una o poques necessitats suposadament conjunturals (escassetat d'aliments, destrucció d'habitatges, etc.), és més fàcil que la identificació de la població necessitada no pateixi biaixos de cobertura (12). No obstant això, això funciona en els models tradicionals d'ajuda d'emergència, basats en la distribució de béns de primera necessitat, i no en plantejaments més novedosos que trenquen amb les fases “emergència-rehabilitació-desenvolupament” (Pirotte i altres, 2002).

Conclusions

Els models d'avaluació de la cooperació al desenvolupament que segueixen l'establert pel CAD parteixen de dues premisses. D'una banda, el model considera que si el projecte es dissenya amb la finalitat de solucionar un problema que pateix un grup humà, avaluant la seva execució tindrem suficient per saber si s'ha arribat l'objectiu proposat. Aquesta premissa, que hem denominat metodològica, porta al model a centrar-se en el projecte i tractar només tangencialment la relació d'aquest amb la població beneficiària. El principal problema d'aquesta premissa és que no posa en dubte, i per tant no avalua, el procés d'identificació de la intervenció.

D'un altre, mercè al que hem denominat premissa epistemològica, el model no considera la diferenciació dins del grup beneficiari (exceptuant el factor de gènere), diferenciació que pot establir biaixos en la distribució dels beneficis.

En els últims anys, algunes entitats de cooperació oficial, com la SECI, han iniciat un procés encaminat a valorar l'heterogeneïtat de la població i introduir l'anàlisi de cobertura en les seves avaluacions. Això hauria de ser suficient per trencar la premissa epistemològica, però no és així. La raó és que el model d'avaluació manté la seva tendència “projectocèntrica”: al no trencar també amb la premissa metodològica, l'anàlisi de cobertura no es pot fer al procés d'identificació. Resultat d'això, el model no ofereix eines per valorar si hi ha hagut biaix de cobertura o limitacions en l'accessibilitat del projecte en l'identificació de la població necessitada. El model detecta si hi ha hagut població identificada en el projecte com a grup meta que finalment no han rebut beneficis o els beneficis previstos, però no si la població identificada pel projecte com a grup meta és realment la necessitada.

La proposta és donar la categoria de criteri a la cobertura, al mateix nivell que els cinc criteris clàssics del CAD. Això trencaria amb les dues premisses citades, ja que el nou criteri introduiria dos factors nous en l'avaluació: d'una banda, introduiria la població en l'anàlisi de manera directa; d'un altre, tractaria la població com una societat heterogènia i, a partir d'això, analitzaria si les conseqüències de la intervenció sobre la població ha estat diferenciada.

Bibliografia

AECI: Ley de Cooperación Internacional para el Desarrollo y Disposiciones Reglamentarias, Madrid, 2000.

ALVIRA, F.: Metodología de la evaluación de programas, Centro de Investigaciones Sociológicas, Madrid, 1991.

CAD: Manual de ayuda al desarrollo: Principios del CAD para una ayuda eficaz, Mundi Prensa, Madrid, 1995 (orig. 1992).

CHAYANOV, A.V.: La organización de la unidad económica campesina, Nueva Visión, Buenos Aires, 1974 (orig. 1925).

COHEN, E. & FRANCO, R.: Evaluación de proyectos sociales, Siglo XXI, Madrid, 1993.

CRUZ ROJA ESPAÑOLA: Cooperación internacional: Guía para la evaluación, Madrid, 2001 (orig. 1997)

HALLAM, A.: Evaluating Humanitarian Assitence Programmes in Complex Emergencies, Overseas Development Institut, London, 1998.

LIGERO, J.A.: “Un nuevo criterio de evaluación: la cobertura”, Revista Española de Desarrollo y Cooperación, nº8, 2001, pp. 167-181.

MAE-SECIPI: Metodología de evaluación de la Cooperación Española, Madrid, 1998a.

MAE-SECIPI: Directrices y guía de conceptos del CAD sobre la igualdad entre mujeres y hombres, Madrid, 1998b

MAE-SECIPI: Metodología de Evaluación de la Cooperación Española II, Madrid, 2001.

MAE-SECIPI: Evaluación del Proyecto DRI Cotacachi, 1998-2001 (Informes de evaluación nº11), Madrid, 2003.

NETTING, R.: “Unequal commoners and uncommon equity: property and community among smallholders farmers”, The Common Property Digest, 25, 1992, 6-11.

PEREZ BERENGUER, E. & GASCON, J.: “El impacto del turismo y de los proyectos de desarrollo de ONGs en la estructura social y económica de dos comunidades andinas”, Agricultura y Sociedad, 84, 1997, 225-252.

PIROTTE, C. & HUSSON, B. & GRÜNEWALD, F.: Entre emergencia y desarrollo: Cuestionamiento de las prácticas humanitarias Icaria, Barcelona, 2002.

PRENNUSHI, G., RUBIO, G. & SUBBARAO, K: “Monitoring and Evaluation”, in PRSP Sourcebook, World Bank, Washington. (www.worlbank.org/poverty/strategies/chapters/monitoring/moneval.htm)

ROCHE, C.: Evaluación de impacto para agencias de desarrollo. Aprendiendo a valorar el cambio, Intermón Oxfam, Barcelona, 2004.

SABALZA, M.: “Referencias para la evaluación de proyectos de cooperación al desarrollo realizados por ONG”, Boletín de Estudios Económicos, 49 (153), 1994, 481-496.

WELL (Water and Environmental Healthat London and Loughborough): Guidance manual on water supply and sanitation programmes, Department for International Development, London, 1998.

Notas

1) El present article va sorgir a partir d'un taller-seminari sobre noves propostes en avaluació de projectes de desenvolupament organitzat per la Federació Catalana d'ONGD i que l'autor va impartir a l'octubre del 2003. Agraeixo les seves valuoses aportacions als participants del dit taller, així com a Ernest Cañada els seus comentaris a l'esborrany d'aquest article.

2) A partir de la definició d'Alvira, Lleuger considera tres aspectes a analitzar en la cobertura: la “taxa de cobertura”, que seria el percentatge de grup meta beneficiat pel projecte; el “caire de cobertura”, que es definiria com la indagació de si la població beneficiada, o la no beneficiada, es caracteritza per algun aspecte social, cultural, econòmic o d'un altre tipus; i la “accessibilitat”, que seria l'anàlisi del disseny del projecte per descobrir si comprenia algun tipus de requisit que, directa o indirectament, marginés a algun sector social.

3) La família camperola no presenta sempre el mateix caràcter, entenent com a tal la composició (edat dels individus) i la grandària (nombre d'individus). La família es troba en un continu cicle biològic que la porta a passar per fases de creixement i de major capacitat productiva, i altres de contracció i escissió, i de menor capacitat productiva (Chayanov 1974).

4) Un altra cosa seria el del Banc Mundial, que proposa aprofitar en les avaluacions l'existència de cobertura parcial en els projectes. Si part de la població no ha rebut els beneficis del projecte però té les mateixes característiques que la beneficiada, es pot utilitzar com “grup de control” per realitzar una comparació “sense” i “amb” que pot respondre a la pregunta “què hauria passat si el projecte no s'hagués realitzat?” (Prennushi t'al. 2001). La cooperació espanyola també considera la possibilitat de l'ús d'un “grup de control” en el que denomina “disseny d'avaluació experimental”, però assenyala la seva dificultat per raons ètiques: “¿Fins a quin punt és correcte privar a un grup de persones dels beneficis del desenvolupament només per poder avaluar l'impacte d'un projecte de manera científica?” (MAE-SECIPI 1998a: 76)

5) “Per aconseguir una percepció correcta sobre aquests temes resulta convenient evitar la consideració dels beneficiaris com un grup homogeni, no sols quant al gènere sinó també en termes socioculturals. Els efectes d'una acció seran en general diferents per als distints grups” (MAE-SECIPI 1998a: 63).

6) Les pregunta són: Es correspon el projecte amb les prioritats dels beneficiaris?, Han canviat les prioritats dels beneficiaris des de la definició de la intervenció? (MAE-SECIPI 1998a: 254).

7) La Llei 23/1998 de Cooperació Internacional Per Al Desplegament considera com “grups de població més vulnerables” a dones, menors d'edat, refugiats, desplaçats, retornats, indígenes i minories (AECI 2000: 16).

8) Entre d'altres, es pregunten qüestions com: S'ha contemplat de quina forma afecta aquesta situació de necessitat als diferents grups d'edat, a les diferents ètnies, castes o grups religiosos, a diferents estrats socioeconòmics i a homes i dones?, S'han establit mecanismes i criteris de selecció o d'incorporació de població beneficiària que garanteixin la participació equitativa dels grups seleccionats, assegurant l'accés tant d'homes com dones i, eventualment, de grups minoritaris o tradicionalment marginats o exclosos?, S'han considerat mecanismes de recuperació de costos que impedeixin l'accés als serveis de la població més vulnerable?

9) El capítol sobre l'ajuda humanitària d'emergència pren com a referència la Guia d'avaluació de la Creu Roja Espanyola (Creu Roja Espanyola 2001).

10) El treball de Cohen i Franco se centra en l'àmbit de l'assistència i dels serveis socials.

11) Un interessant exemple d'avaluació que considera aquesta situació seria la realitzada per l'Oficina de Planificació i Avaluació (OPE) de la SECIPI al projecte de desenvolupament rural integral DRI Cotacachi, que executa l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional (AECI) al nord d'Equador des de 1998 (MAE-SECIPI 2003). Els avaluadors van detectar greus deficiències en l'identificació dels grups beneficiaris com a resultat de la “falta de definició del grup objectiu i (la) omissió de l'heterogeneïtat del camperolat” (17), la qual cosa, entre d'altres coses, va facilitar l'establiment de caires i limitacions en l'accessibilitat del projecte que va portar que els seus principals beneficiaris fossin sectors camperols mitjans i no els més pobres.

12) La Metodologia II, per això, assenyala que l'anàlisi de la cobertura “es relaciona amb el de no discriminació, ja que es valorarà l'existència de possibles caires afavoridors o no afavoridors cap a grups específics de la comunitat” (MAE-SECIPI 2001: 129)

Abstract in english

The distribution of the benefits of the project is one of the great difficulties that the development cooperation faces, especially because the traditional tools of the cooperation do not facilitate the focus of attention on this subject. The present text studies how the Spanish official cooperation considers the coverage analysis. The thesis is that present evaluation model considers that the identification of the group beneficiary was correct. From this premise, the model evaluates if the project has benefitted who tried to benefit, and not if it has benefitted who should have benefitted. The consideration of the coverage like an evaluation criterion, in the line already advanced by other authors (Ligero 2001), can solve this problem.

Octubre de 2006

Debats sobre desenvolupament és un portal web gestionat pel Col·lectiu d'Estudis sobre Cooperació i Desenvolupament