Certificar el “turisme solidari ” Com? Per qui? Però sobretot, per a què?

Jordi Gascón
El Col·lectiu - Acció per un Turisme Responsable

Certificar qualsevol producte "solidari", "just" o "sostenible" amb possibilitats de comercialització s'està convertint en l'afany y raó de ser de determinades organitzacions. En l'àmbit del Comerç Justo, i després de diversos intents fallits, la certificació FLO (Fairtrade Labelling Organization Internacional) s'està expandint per Europa trencant un moviment social que fins llavors semblava relativament consolidat. I ara sembla que li ha arribat el torn a les propostes turístiques recolzades per ONGs. El present article fa una crítica raonada a aquestes propostes.

Durant el mes de març tindrà lloc en Chiapas (Mèxic) el Segon Fòrum Internacional de Turisme Solidari i Comerç Justo (FITS). Pocs dies abans de la seva celebració, l'organització va enviar una enquesta als participants sobre el paper que hauria de tenir una certificació de “Turisme Solidari”.

Fins aquest moment ningú havia informat que en el FITS s'anara a tractar aquest afer (1). No obstant això, molts pensàvem que era qüestió de temps que el tema sorgís, ja que un dels principals coordinadors de l'esdeveniment és Max Havelaar, l'organització que certifica productes de comerç just a través del controvertit segell FLO (Fairtrade Labelling Organizations International).

Però tornem a la citada enquesta. Es tracta d'un sondeig tan descaradament dirigit que faria ruboritzar qualsevol sociòleg. El segon paràgraf del text que el precedeix resa:

“La certificació del comerç just en general i del turisme solidari en particular, li dóna garanties al públic, i per tant, constitueix un repte molt important per afavorir i millorar la situació del comerç just”

Amb aquesta afirmació, es nega a l'enquestat la possibilitat de dir “no” a la certificació. La bondat, necessitat i oportunitat de qualsevol mena de certificació en l'àmbit de la solidaritat es planteja com un article de fe... article de fe que es confronta amb una realitat més aviat fosca, com ja veurem, quan prenem com a referència el segell de comerç just FLO i la seva política de certificació. Aquesta afirmació sorprèn encara més quan ja hi ha un debat entorn a les certificacions de models sostenibles de turisme, anomeni's “Turisme Sostenible”, “Ecoturisme” o “Turisme Responsable” (2), i quan el segell FLO, en funcionament des de fa uns anys, està generant un acalorat debat i s'ha convertit en la poma de la discòrdia del moviment europeu del comerç just (3).

“Voldríem aprofitar la seva participació en el FITS per demanar-li la seva opinió sobre el que pensem que ha de ser aquest procés de certificació. Això últim, per mitjà d'aquest qüestionari”

Llegint l'enquesta, és difícil no preguntar-se si l'objectiu de l'enquestador realment és conèixer què entén l'enquestat sobre Turisme Solidari i les característiques que considera que ha de tenir el segell, com s'afirma en el text citat, o bé “vendre” un producte més o menys elaborat intentant marginar a qui pugui pensar diferent per impedir que sorgeixi el debat.

No obstant això, el debat existeix, i sens dubte anirà in crescendo si la proposta que s'endevina en l'enquesta sigue endavant. Des del Col·lectiu i des d'Acció per un Turisme Responsable (ATR), el nostre plantejament és clar (4): creiem que una certificació de Turisme Solidari que considera a aquest com un producte només serveix per crear un nou nínxol de mercat, però no va dirigit a combatre o denunciar els problemes que comporten els models dominants de turisme, ni per aprofitar les possibilitats que el turisme pot oferir, en determinats contextos i circumstàncies, a les economies locals. Aquest posicionament és resultat d'un procés de reflexió i de conèixer les conseqüències de la implementació del segell FLO de comerç just. I és que, veient d'on procedeix la proposta per al del turisme sostenible (sens dubte, de Max Havelaar) i les característiques que, es pot endevinar, se li vol donar, aquestes conseqüències han de prendre's com a referent.

El turista, la població amfitriona, demanden un segell de referència?

Un dels discursos que utilitza els qui es mostren interessats a certificar diferents models de turisme sostenible, i de l'activitat solidària en general, és que el ciutadà responsable necessita referents, i que per això reclama la certificació.

És cert que el turista responsable requereix referents per viatjar, però ja estan a la seva disposició. La immensa majoria de la clientela potencial d'aquest tipus de viatges té al seu abast mitjans d'informació que, d'una manera o d'una altra, li dóna les garanties que considera oportunes: fòrums en internet, llibres especialitzats, organitzacions socials o el “boca a boca”, entre d'altres. D'altra banda, a diferència del consumidor de productes elaborats i importats del Sud, el turista acaba coneixent in situ el lloc i el servei que es pretén certificar, i genera una opinió respecte d'això que després transmet, en major o menor escala, augmentant així la informació disponible. Creure que un segell pot cobrir una carència de referents del turista és obviar (o millor dit, voler obviar) que vivim en l'era de la comunicació.

La necessitat d'establir unes directrius i codis de conducta bàsics i universals, abonades amb eines efectives de control i promoció, és un dels principals pretextos, per tant, que addueixen els certificadors. No obstant això, com afirma encertadament Rom Mader, es tracta d'una solució que cerca un problema (5). Quin consumidor està sol·licitant aquesta eina?

O quina comunitat rural o indígena ho demana? En els anys que porto treballant en el món de la cooperació he vist com, si de cas, aquestes sol·liciten suport per entrar a les vies de comercialització de paquets turístics, per a la seva formació en gestió i restauració, per a l'establiment o consolidació de xarxes o plataformes de segon grau, o per a l'adequació d'infraestructures. Però mai per a la creació d'un segell amb normes universalment vàlides per a qualsevol experiència solidària.

Un segell de Turisme Solidari, obre noves oportunitats de comercialització?

Aquest és un altre dels plantejaments que defensen les certificadores: és cert, diuen, que la població local no demana en concret l'establiment d'un segell, però podria ajudar a aconseguir bona part de les seves demandes.

Darrere aquesta afirmació es troba la premissa del punt anterior: la suposada existència d'una quantitat de clients potencials que, si no s'animen a realitzar aquest tipus de viatges, és perquè no tenen les referències necessàries.

No negarem que parlem d'un tipus de turisme en expansió, però per facilitar la seva promoció no es requereix cap segell, sinó crear i millorar els mitjans que facilitin l'accés del possible turista a aquest producte. Al cap i a la fi, el desenvolupament que han tingut diferents models de turisme sostenible i de petit format, adoptin el nom que adoptin (Ecoturisme, Turisme Comunitari, Turisme Solidari, etc.), s'ha fet fins ara sense el suport de certificacions (almenys, reeixides i reconegudes per part del consumidor).

Però per a autojustificar-se, el segell es veurà en la necessitat cercar clients amb una certa impaciència. Perquè un certificat d'aquest tipus acaba sent un “negoci” que requereix una gran inversió i que necessita presentar comptes de resultats. Acabaran comercialitzant paquets turístics certificats com “turisme solidari” multinacionals com Barceló, Sol Melià, o tantes altres que són les primeres a beneficiar-se de les paupèrrimes condicions laborals dels treballadors dels complexos hotelers al Carib, o de l'alienació de l'aigua de camperols i ecosistemes per proporcionar els requeriments de les grans infraestructures turístiques de la Costa mediterrània, o de l'expulsió de comunitats pesqueres indonèsies de les seves terres per a la construcció d'infraestructures hoteleres en primera línia de mar aprofitant el desastre causat pel Tsunami del 2005?

I és que l'exemple del segell FLO de comerç just és, en aquest sentit, paradigmàtic. Aquesta necessitat cercar clients ha fet que se certifiqués línies de productes a multinacionals de l'agroalimentació com a Kraft, Nestlé o McDonalds. Curiosament, el comerç just va sorgir com un moviment de denúncia de les relacions comercials i dels models productius dominants a nivell internacional, que són els que aquestes corporacions recolzen i reforcen, i de les que aconsegueixen els seus enormes beneficis.

El segell FLO té certa autonomia als països en què s'implementa: la decisió d'atorgar la certificació la presa l'entitat certificadora de cada país. Abans aquests escàndols, alguns han afirmat que al seu país no se certificarà productes d'empreses amb “mala reputació”. Però això és negar que vivim en l'era del Neoliberalisme o, en concret a Europa, l'existència del Conveni de Schengen, que permeten i afavoreixen la lliure circulació de mercaderies i serveis. Si McDonalds (que ven cafè certificat FLO a Suïssa) o Nestlé (que ho fa a Anglaterra) tenen interès a vendre a Itàlia o Espanya (les certificadores de la qual diuen que es neguen a donar el segell a corporacions d'aquest tipus), l'únic que han de fer és transportar els seus cafès certificats des de Suïssa o Anglaterra a Itàlia o Espanya, on la certificadora local ja ha fet campanya de promoció del segell i li ha donat legitimitat davant la societat civil. Què pot dir, llavors, FLO-Espanya o FLO-Itàlia? Negar aquesta certificació... que és la seva? En definitiva: la decisió d'implantar-se en qualsevol lloc d'Europa no recau en la certificadora de cada país, sinó en el multinacional; dependrà dels seus interessos comercials i de màrqueting.

No és difícil endevinar que el mateix dilema ho patirà un segell de Turisme Solidari. I és que els paquets turístics també són un producte exportable... ¡fins i tot més fàcilment, ja que no requereixen transport!.

No oblidem que el turisme a què ens referim va sorgir com a alternativa i com a denúncia de models turístics no sostenibles i majoritaris. En què quedarà aquest objectiu de denúncia i de sensibilització a la ciutadania si trobem en els catàlegs de trasnacionals del turisme ofertes certificades de “turisme solidari” a costat dels tradicionals “Tot Inclòs” en complexos hotelers situats en primera línia de mar?

Un segell de Turisme Solidari, pot canviar les polítiques econòmiques de les grans multinacionals turístiques?

Afirmen també, els qui recolzen aquest tipus de certificacions, que són una eina que anima, sinó obliga, als empresaris a millorar en l'ús i maneig dels recursos naturals o a promoure condicions laborables justes.

En aquest sentit, ells consideren un èxit que Nestlé o McDonalds comercialitzin línies de comerç just. “Quelcom canvia en aquestes corporacions”, asseguren. Un es pregunta el què.

Res indica que les polítiques comercials de Nestlé, sempre cercant maximitzar beneficis a costa del productor, hagin variat gens ni mica. Que es vengui cafè de comerç just en cadenes de supermercats com Carrefour tampoc ha canviat la seva política comercial amb els petits camperols locals que els abasten, cada vegada més aclaparats pels baixos preus i les condicions extremes a què aquestes polítiques els arrossega. Per a aquestes grans marques, comercialitzar productes de comerç just té una doble funció: accedir a un nínxol de mercat petit però en expansió, i afavorir campanyes de màrqueting que contrarestin una fama ben guanyada d'especuladors. Però a part d'aquesta línia de productes, la política corporativa continua sent la mateixa.

Qui pot creure que no succeirà el mateix amb una certificació de Turisme Sostenible?

Sobre qui recaurà el cost de la certificació?

Tornem a l'enquesta del FITS, i en concret, a la tercera pregunta del qüestionari:

"Una certificació suposa que hi ha principis definits i compartits entre els actors involucrats en el sector. El respecte d'aquests principis ha de ser controlat i aquest control implica costos. Segons vostè, Qui ha de cobrir aquest cost suplementari? Els turistes? Els actors del món desenvolupat? Els actors dels països en via de desenvolupament? Les institucions que financen els programes? Vostè estaria disposat a participar en el finançament de la certificació?"

És una bona pregunta. Sobre algú ha de repercutir el cost de la certificació: estructura, controls, viatges i dietes, etc. No es tracta d'un despesa fútil.

Les opcions no són gaires. Bàsicament, repercutir els costos en la població local certificada o en el tour, que al seu torn ho hauran de carregar en el preu del producte i, per tant, en els turistes, o bé sol·licitar ajudes a fons de cooperació institucionals.

En el primer cas, el preu del producte s'encarirà, i per tant dificultarà la seva comercialització (per si no és difícil ja competir amb les ofertes del turisme tradicional, moltes vegades basats en complexos hotelers amb tots els luxes possibles i a preus cada vegada més reduïts!)

En el turisme en zones rurals (majoritari en aquest tipus de turisme alternatiu), la viabilitat de la certificació, si s'adopta aquest sistema, sembla molt difícil. Hi ha algunes zones, de forta atracció turística, on el turisme pot acabar suposant la principal entrada d'ingressos de la comunitat. Aquest seria el cas de l'Illa de Taquile, al Llac Titicaca (Perú), o les comunitats rurals veïnes a zones del Llac Petén (Guatemala), per posar alguns exemples. Però en la immensa majoria dels casos, les comunitats camperoles que s'han obert al turisme reben una quantitat de viatgers molt escassa, tant perquè la seva oferta (cultural, paisatgística) és molt similar a la d'altres comunitats com perquè no deixa de tractar-se d'un turisme minoritari. En aquests casos, els ingressos del turisme poden permetre equilibrar i diversificar l'economia domèstica i comunitària, i d'aquesta manera ajudar a “apuntalar” un sector camperol cada vegada més maltractat, però en cap moment convertir-se en una font d'ingressos suficientment consistent com per poder destinar recursos a cobrir els costos de la certificació.

En el segon cas (cobrir els costos amb subvencions), el resultat serà que una part dels fons públics destinats a l'ajuda al desenvolupament, ja de per si gaire escassos, es desviaran cap a les cuentas bancàries de les consultories encarregades de fer els controls i les avaluacions. En última instància, el pes de la certificació tornarà a recaure sobre les societats del Sud, que veuran com els fons públics per a subvencions no arriben a sortir dels països del Nord. A més a més, amb aquestes subvencions quantes certificacions seran possibles realitzar? Sempre serà un nombre limitat en relació a una oferta en creixement (cada vegada són més les comunitats i organitzacions socials que volen desenvolupar un turisme de petit format autogestionat). Bona part de les propostes turístiques quedaran en desavantatge en relació a què hagin obtingut la certificació, encara que siguin propostes d'interès social, econòmic i mediambiental.

Una altra manera d'oferir referents

Tornant al debat existent al si del comerç just, bona part dels detractors dels segells que certifiquen productes estarien a favor de crear marques de garantia d'organitzacions. És a dir, que el que des d'aquesta perspectiva se certificaria serien entitats sense ànim de lucre o plataformes d'ells que, amb un prestigi ja guanyat, asseguressin que els productes que comercialitzen són justos. Això no comportaria les costoses certificacions i controls fora de l'abast de petites organitzacions que acaben augmentant el preu dels productes. I d'altra banda donaria elements de referència al consumidor i bloquejaria la possibilitat que entressin en les línies del comerç just empreses que, faltats d'aquest prestigi, veuen en “el solidari” només un mercat i un valor "publicitable".

En aquesta mateixa línia, semblaria raonable no acceptar segells d'ambició més o menys universal, que per la seva natura globalitzen criteris (com han de ser els serveis que s'ofeeixen, la formació de les persones implicades, les infraestructures, la relació amb el mig, l'ús dels recursos, etc.) sense valorar les peculiaritats locals, que deixen fora de les preses de decisió a microempreses i comunitats locals, que gestionen organismes supranacionals (a vegades empreses privades del Nord), i que suposen un cost en estructura i controls que ha d'assumir qui ofeeix el servei turístic o tercers (clients, agències de desenvolupament, etc.).

Seguint amb aquesta línia, sembla més apropiat promoure marques locals/regionals semblants a les Denominacions d'Origen que als segells de garantia, que fins i tot puguin comprendre diversos àmbits que no sols els estrictament turístics (productes agropecuaris, artesanies, etc.), desenvolupades per propostes locals/comunitàries a partir de criteris de qualitat autòctons i gestionades per les pròpies organitzacions de la zona.

O bé afavorir la formació i consolidació de xarxes de turisme comunitari (solidari, responsable... com es vulgui denominar) que, a més d'enfortir la societat civil, donen aquesta referència que una certificació com la que es proposa considera tan essencial. Xarxes d'àmbit nacional, com la xarxes de Turisme Comunitari que estan sorgint en molts països d'Amèrica Llatina, o altres d'àmbit més continental, com Redturs (6), tenen tota la legitimitat del món. Necessiten les propostes turístiques adscrites a aquestes plataformes algun element més de reconeixement? Necessiten els turistes més referències que el fet que formin part d'aquestes xarxes?

Epíleg: El Turisme Sostenible, més que un producte, un principi

Erlet Cater i Gwen Lowman plantegen la qüestió essencial del dilema: el turisme que volem promocionar, ha de ser un producte o un principi? Tota gira a decidir si quan parlem d'Ecoturisme, Turisme Responsable, Turisme Solidari o l'accepció que li vulguem donar, ens estem referint a un producte turístic que compleix amb criteris preestablits universalment aplicables i que, per tant, pot ser certificat com a tal, o bé ens estem referint a un principi orientador del sector turístic en el seu conjunt perquè sigui una activitat sostenible (7).

Per finalitzar, voldria plantejar una breu reflexió en forma de preguntes. Aquest afany de certificar qualsevol activitat sosteniblement i socialment responsable, és sostenible en si mateixa?. Perquè, ¿fins a quin punt és lògic i acceptable que els sobrecostos d'una certificació hagin de recaure sobre models i propostes de desenvolupament sostenibles i no sobre els “insostenibles”, que són els que impacten negativament en les economies locals, el medioambient i les cultures? ¿Fins a quin punt l'aparició de segells de sostenibilitat no fa que apareguin en el mercat nous productes amb valor afegit, però sense fer una crítica del sector sobre el qual (se suposa) es vol incidir?

Notes

1) A la pàgina web de l'event (www.fits.chiapas.gob.mx) no es parla al respecte.
2) Veure www.planeta.com. Hem desenvolupat el tema en: Gascón, J. & Cañada, E. Viajar a todo tren: Turismo, Desarrollo y Sostenibilidad. Barcelona: Icaria. 2005.
3) El debat es tractat en diverses pàgines web d'organitzacions europees. Per citar alguns de païssos i idiomes diferents: www.xarxaconsum.org (a Catalunya), www.minga.net (a Frància), www.consumosolidario.org (a Espanya); www.babymilkaction.org (a Inglaterra); www.agices.org (a Itàlia).
4) Acció per un Turisme Responsable (ATR) és una ONG surgida d'un programa sobre Turisme i Desenvolupament realitzat entre 2003 i 2006 per les ONG catalanes ACASC, Xarxa de Consum Solidari i Sodepau. ATR treballa en l'àmbit de la sensibilització sobre els efectes del turisme, la denúncia de models turístics no sostenibles i el recolçament a iniciatives de Turisme Comunitari en l'àmbito rural dins de la línea de la Soberania Alimentària.
5) Mader, R. “Rethinking Ecotourism Certification” (www.planeta.com/ecotravel/tour/certification.html).
6) www.redturs.org
7) Cater, E. & G. Lowman (eds.) Ecotourism: A sustainable option?. New York: John Wiley & Sons. 1994.

Març de 2006

Debats sobre desenvolupament és un portal web gestionat pel Col·lectiu d'Estudis sobre Cooperació i Desenvolupament