Max Havelaar o les ambigüitats del comerç just

Le Monde Diplomatique
Traduït per Ramon Usall

Article publicat en Le Monde Diplomatique que fa una crítica a Max Havelaar, organització que gestiona la principal certificadora mundial de comerç just (el segell FLO) per la seva política de certificar línies de productes a multinacionals de l'alimentació.

Max Havelaar, líder mundial en temes de comerç just, pretén respondre a una demanda de consum "diferent" situada sota el prisma de la solidaritat entre consumidors del nord i petits productors del sud. Però els principis semblen que han quedat en un segon terme aliant-se amb grans grups que disten molt de tenir preocupacions amb aquests principis. Una reflexió de Christian Jacquiau, economista i autor del llibre «Les coulisses du commerce équitable. Mensonges et vérités sur un petit business qui monte» (Les interioritats del comerç just. Mentides i veritats sobre un petit negoci que va en augment), Mille et une nuits, París, 2006.

Com aportar als petits pagesos pobres ingressos que els permetin bastir les seves necessitats fonamentals, preservar el seu entorn natural i fonamentar relacions humanes amb uns altres valors que els que predica el liberalisme planetari? Fou durant la primera Conferència de les Nacions Unides sobre el comerç i el desenvolupament (Cnuced), el 1964, que la idea "Trade not Aid!" (Comerç, no ajuda!") que naixia el comerç just. La vella idea d'una relació més justa entre el nord i el sud, fins aleshores reservada a una clientela d'iniciats, es popularitzà amb un públic que es qualifica gustosament com a "alterconsumidor".

"Creat en tant que comerç solidari”, recorda la sociòloga Virginie Díaz Pedregal, “el comerç just va estar altament marcat en els seus inicis per l'humanisme dels moviments religiosos cristians així com per una concepció protestant de l'ètica" (1). D’essència benèfica, però influenciat posteriorment per un enfocament polític més tercermundista, aquest comerç solidari es transformà en un acte d'oposició al sistema capitalista. Es convertia llavors en "alternatiu". Fins que...

"Érem i som anticapitalistes, ens oposem a les transnacionals", explica el sacerdot obrer Frans van der Hoff, cofundador el 1988 de la marca Max Havelaar (2). Tanmateix, amarat per l'onada neoliberal, el comerç "solidari" i després "alternatiu" mutava, pels vols de l’any 2000, en un "comerç just" àmpliament despolititzat. "Ja no és temps de revolució sinó de reforma”, subratlla Díaz Pedregal. “L'objectiu del moviment és millorar el sistema liberal modificant-lo des de l'interior".

Present en nombrosos països del nord i principal promotor d'aquesta mutació, Max Havelaar es troba al cor d'un vast debat que remet el comerç just als seus fonaments, històrics i polítics. D'un costat, els partidaris de la mercantilització dels productes de comerç just. De l'altre, els promotors d'un model que exigeix més contingut social i mediambiental al llarg de tots els estadis del procés, tant al sud com al nord, amb una incís especial sobre la qüestió del repartiment de la riquesa. En aquest sentit, l'assumpte del cotó africà de Max Havelaar –més enllà de les polèmiques que suscita–, és un exemple emblemàtic dels canvis que travessa el món del comerç just.

Des de l’esfondrament de la França colonial (que havia permès la nacionalització de les cotoneres africanes en benefici dels Estats emancipats) fins a les privatitzacions imposades a aquests pel Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM), que han conduït de fet a la reapropiació per part dels poderosos oligopolis privats de les seves riqueses, el cotó és revelador d'una certa instrumentalització del comerç just

La remuneració dels petits pagesos africans productors de cotó la fixa ara el mercat, on hi operen poderosos grups financers i agroalimentaris com la societat francesa Dagris (Desenvolupament de les Agroindústries del Sud), posseïdora pràcticament del monopoli en el sector cotoner de l'Àfrica occidental. Dagris, empresa fins fa poc pública, està actualment en procés de privatització.

"El manteniment de Dagris en l'esfera de l'Estat [arriscava] d'excloure l’empresa de certes privatitzacions, ja que els Estats africans s’oposen freqüentment a què els organismes majoritàriament públics controlin les cotoneres privatitzades," precisa un informe del Senat francès, molt favorable a la seva desnacionalització, el març de 2005 (3). D'ara en endavant, la voluntat del grup de servir còmodes dividends als seus accionistes s'oposarà a l'esperança dels pagesos de rebre una remuneració justa. Per sufocar qualsevol protesta, Dagris s'ha orientat cap al "comerç just": dels 240.000 pagesos cultivadors de cotó que produeixen per a la societat, 3.280 han estat seleccionats per beneficiar-se del sistema Max Havelaar (4).

Aquesta decisió és discutida per Aminata Traoré, ex Ministra de cultura de Mali: "El comerç just forma part de les alternatives al drama africà, però amb la condició que Max Havelaar no treballi amb Dagris. Dagris forma part del problema". Però són d’altres consideracions les que fan decidir Max Havelaar. "El 2003, l'associació anunciava un dèficit de 350.000 euros, més 600.000 euros de deutes i un endarreriment d'impostos que superava els 700.000 euros. Max Havelaar France refà la seva salut financera amb la fibra tèxtil", afirmava la premsa francesa (5). De fet, l'associació és ben aviat recompensada: li són ingressats 610.000 euros a través del Ministeri d’assumptes estrangers francès; 500.000 pel Centre per al Desenvolupament de l'Empresa (CDE). En total més de 1.700.000 euros en subvencions compreses per l'any 2004 (6).

"Si el comerç just és veritablement una causa d'interès general, per què no és finançat per Europa o per l'Organització de les Nacions Unides per a l'alimentació i l'agricultura (FAO)? Per què pel Ministeri francès d’Assumptes estrangers?", s’interroga Michel Besson, director de l'associació Minga. En tot cas, tan bon punt la col•laboració entre el sector cotoner i Max Havelaar fou segellada, Dagris, en veu del seu president, es desvivia a les columnes de Le Monde per una verdadera defensa a l'Àfrica dels conreus genèticament modificats (7). Una forma de producció molt lucrativa per a les transnacionals de l'agroquímica però que té com a conseqüència immediata l’aniquilació dels petits pagesos.

Mc Donald's, de qui es coneix la violència en les pràctiques socials, proposa ara un cafè de comerç just "logotitzat" (8) Max Havelaar. Com Starbucks, el líder mundial de l'"espresso-bar", amb 7.500 punts de venda repartits en 34 països i que l'escriptora Naomi Klein qualificava de "precursor en l'art modern de l'horari [de treball] flexible". Accor, empresa darrerament d’actualitat per la vaga de les seves treballadores responsables de la neteja que va durar mesos, proposa també cafè Max Havelaar al bar dels seus hotels. Nestlé, l'empresa més boicotejada pels consumidors britànics, reivindica també la seva col•laboració amb Max Havelaar.

Ja no hi ha obstacles per a què els productes de comerç just saltin el llindar de la gran distribució, que té una política de proveïment caracteritzada per la cerca de proveïdors sense compromís social, per les deslocalitzacions massives, per l’acceleració de la inseguretat social i la precarietat (9). Opes, fusions, absorcions, recompres... "Sobre cada gran segment de mercat, tres o quatre empreses internacionals hi proveeixen elles soles el 80% de l'oferta venuda en supermercats", certifiquen els representants de Coopernic, la segona central de compres europea (10). Douwe Egberts, Kraft Jacobs Suchard, Nestlé, Procter and Gamble i Sara Lee es reparteixen així el mercat del cafè. Un fenomen de concentració que afecta igualment el sector de la distribució.

Per als detractors de Max Havelaar, l’aproximació als gegants de la distribució constituiria una veritable amenaça. En mostren com a prova les declaracions del representant dels supermercats Leclerc, en el mateix moment en què diversos sindicats denunciaven "la feroç política antisindical" inspirada per la marca en les seves botigues afiliades: "El comerç just no constitueix més que un mercat emergent. Amb aquests volums, els proveïdors podran aixafar els seus costos de producció i podrem així augmentar els nostres marges (sic)". Ens aferrem a l’ésser humà (els salaris i la protecció social) com a variable d'ajustament?

"Els diferents tipus de distribució no són necessàriament incompatibles perquè no convenen als mateixos tipus de productors: a petit productor, petita botiga, a productor gran, gran magatzem", reconeix un comerciant de comerç just que ha vist multiplicat per 21 el seu volum de negocis en 5 anys (11). Sota l’impuls dels businessmen del "charity-coffee", el comerç just s’ha convertit en comerç “d’allò” just, cosa que lamenta el pare Frans van der Hoff: "El 1990 estàvem preocupats pel gir que prenia el moviment [Max Havelaar] en altres països (12). La seva dimensió política s’ha edulcorat de mica en mica i després s’ha desnaturalitzat totalment".

Lidl (emblema dels supermercats de baix cost) es beneficia també de la bona imatge de Max Havelaar, mentre es duu a terme una campanya sense precedents a tota Europa al voltant del molt revelador "Schwarz-Buch Lidl" (Llibre negre de Lidl), el qual denuncia "les condicions de treball, el clima de por entre els treballadors i les mesures repressives insuportables" a les seves botigues (13). Però per a Max Havelaar Allemagne –que ha vist com augmentaven les vendes un 50% per arribar als 110 milions d'euros des de l'arribada dels seus productes als centres de distribució de baix cost– les crítiques a propòsit de les derives del comerç just no són admissibles.

MacDonald’s, Starbucks, Accor, Nestlé, Dagris, Leclerc, Lidl... L'experiència hauria pogut anar molt més lluny si Max Havelaar Suisse no hagués decidit separar-se de la seva directora general, l’ex presidenta de Fairtrade Labelling Organisations (FLO) (14). Poc abans que fos distingida pel molt liberal Fòrum de Davos amb el títol envejat de "Global Leader of Tomorrow" (Líder global del demà), Paola Ghillani havia intentat introduir Max Havelaar en els serveis, el turisme, la banca, les joies, l'electrònica i fins i tot... el petroli i els diamants (15).
"Per tal de tractar directament amb els productors, Max Havelaar no vacil•la a organitzar la desaparició dels petits intermediaris locals, aquests venedors ambulants que fan l’ofici de comerciants ambulants aprofitant els seus desplaçaments per portar mercaderies i medicaments als vilatans més allunyats. Els empeny a la fallida per raons anunciades d'economia i de moral. De fet, els ha fet desaparèixer per prendre el seu lloc", s'indigna Anne Brochier, voluntària d'una petita estructura d'ajuda al desenvolupament. Els 0,06 euros que els "coyotes" (intermediaris) retenien del preu d'un paquet de cafè han estat substituïts pels 0,05 euros exigits per Max Havelaar.

Un altre tema de debat: la qüestió legítima de saber qui paga pel comerç just? El consumidor, responsable de la reparació dels danys soferts pels petits pagesos. Culpabilitzats pels eslògans publicitaris que juguen amb el registre miserabilista, el qual intenta fer oblidar que són els mateixos torrefactors i distribuïdors els que després d'haver explotat i haver submergit milions de petits pagesos en la misèria extrema imposant-los preus reduïts des de fa tants anys, tornen amb cinisme als llocs dels seus crims. I a penes dissimulats amb noves màscares de comerç just etiquetades com a made in sweat-shops.

A l’igual que els pagesos paguen per tenir certificats d’agricultura biològica i els proveïdors de la gran distribució paguen un dret d'entrada per ser referenciats, els petits productors pobres han de complir amb un quasi "dret a ser referenciats" amb FLO/Max Havelaar tot esperant ser tractats una mica menys malament pels qui compraran la seva producció. Els honoraris exigits varien d'una cooperativa a l'altra en funció del nombre de pagesos i del nombre de treballadors... encara que els més pobres, treballadors estacionals, a jornal, camperols sense terra i altres precaris hagin estat exclosos del camp de del comerç just pel sistema. El preu de fàbrica als productors de cafè fou fixat, el 1998, per FLO/Max Havelaar: 0,76 euros la lliura esterlina per a la Robusta i 0,88 euros per a l'Arabica, sigui quin sigui, d'altra banda, el preu final venut al consumidor.

Els detractors del sistema encara remarquen l'absència de compromís dels operadors en termes de volums. La cooperativa de pagesos no compra, de fet, més que esperança i una imatge fàcil. Ella és responsable de trobar les seves pròpies sortides, siguin justes o no. A partir d’aquí les empreses que reivindiquen les preteses bones pràctiques poden arbitrar entre el comerç just, pagat a penes una mica més car, que permet mostrar la imatge de "responsable" i els preus del mercat mundial que els garanteix generar substancials beneficis. Quanta justícia en el comerç just? Una mica més de 4 euros mensuals de mitjana per pagès, segons les xifres de Max Havelaar, als quals cal deduir les despeses de cooperativa, transport local i duana.
Vint anys després de la creació de Max Havelaar, la constatació de Frans van der Hoff és amarga: "En l'aspecte econòmic estem una mica millor que el 1988. Però la nostra situació continua sent molt precària. Els nostres productors de cafè [de comerç just] guanyen de mitjana 2,18 euros al dia –menys que el mínim legal de 3,28 euros a Mèxic", un mínim fins i tot ja molt baix.

"Quan Rica Lewis lloa les virtuts justes dels seus texans s'oblida que només el cotó gaudeix de l’etiqueta de comerç just. Malongo [cafès Max Havelaar] també fabrica d’altres productes que no són de comerç just. És pur màrqueting", reconeix Michel Edouard Leclerc. Només el cotó procedent del Camerun (teixit a Itàlia) que ha servit per a la seva fabricació (a Tunísia) mereix la denominació de comerç just. "FLO-Cert garanteix la conformitat d'aquests texans fabricats segons les regles establertes per la Convenció de l'OIT [Organització Internacional del Treball]", insisteix Rica Lewis. Com si el comerç just es pogués resumir a l'únic respecte d'aquestes regles més que mínimes...

En l'estat actual, cap etiqueta ni cap reglamentació no comporten garanties oficials als consumidors de comerç just, que s'han de remetre a la confiança que dipositen en els actors del sector. El terme etiqueta no pot en efecte ser utilitzat més que a la condició de respondre a una triple exigència: disposar d'un plec de condicions sotmès a controls independents, certificats per un organisme també independent i acceptat pels poders públics. Cap organització de comerç just no respon avui a aquestes exigències.

Els grans beneficiaris de l'enginyeria actual són en primer lloc les estructures d'auditoria i els intermediaris de la certificació, amb les transnacionals de l'agroalimentari, de la torrefacció i de la distribució. No els costa gran cosa a aquestes últimes, ja que es limiten a pagar una mica més cara una quantitat ínfima de matèries primes, considerades justes, que s'afanyen de seguida a sobrefacturar a consumidors que busquen comerç just. En absència d'una reglamentació definint-los i codificant el contingut, la feblesa dels controls que garanteixen el comerç just es presta igualment a totes les controvèrsies. Controlant cinquanta-cinc actors entre els més representatius del sector, la Direcció general de la competència, del consum i de la repressió dels Fraus (DGCCRF) ha observat disset actituds diferents, dels quals algunes es caracteritzen per l'absència de plec de condicions.

A falta de suficients inspectors el sistema empeny els petits pagesos a reagrupar-se en cooperatives, i després de cooperatives en unions de cooperatives. Disposant només amb dos inspectors independents per a tot Mèxic, un sol per als altres països, FLO-Cert només arriba a controlar les cooperatives de cooperatives, la qual cosa comporta allunyar una mica més els inspectors dels que suposadament han de ser controlats.

"La Federació Artesans del Món s’ha de distingir dels operadors comercials que no tenen objectius educatius o de transformació econòmica", predica Carole Reynaud-Paligot, la seva presidenta. Com Minga i Naturalesa & Progrés, preconitza una garantia basada en la col•laboració, l'autoavaluació i l'avaluació creuada.

Max Havelaar, sobremediatitzat i amb mitjans financers sense comparació amb els dels seus competidors, es troba inevitablement en un focus de protesta. Però els seus competidors, més petits, menys mediàtics i per tant amb menys influència, no han comès la imprudència de creure's l’"etiqueta" –cosa que d’altra banda no han reivindicat. Tanmateix, no estan exempts de tota crítica.

Es voldria creure que el comerç just és capaç d’aturar el domini exponencial d’aquells a qui Jean Ziegler anomena "els nous amos del món", però col•locar un paquet de cafè considerat comercialment just al capdamunt d’un carro de la compra ple de productes “injustos”, fabricats per treballadors en règim gairebé d’esclavitud als soterranis del tercer món, és suficient per satisfer la demanda d’una ètica ciutadana cada vegada més astuta?
Les desviacions, els abusos i excessos comesos en nom seu no haurien de conduir, però, a rebutjar la idea d'un veritable comerç just. Cada dia el consumidor vota per un model de societat productivista, intensiu, contaminant i deshumanitzat o per a un tipus de producció respectuós amb la humanitat, amb els animals i amb seu medi ambient. Arreu s’alcen veus per exigir un veritable comerç just, alliberat de la influència dels manipuladors de la comunicació i del màrqueting. Els "alterconsumidors” representarien ja entre el 15 i el 25"% de la població (16).

"Al Japó un 25% de les llars participen en el moviment de cooperatives de consumidors de què formen part les famoses Teikei (17), inspiradores de les AMAP [Associacions per al Manteniment d'una Agricultura Camperola] franceses," explica la periodista Noriko Hanyu. Aquests models no recorren a la publicitat, no arboren cap logotip, encara menys etiquetes, i tanmateix apunten cap al que podria ser un verdader comerç just.

Dues lògiques s'enfronten en aquest paisatge turbulent. La de la marca Max Havelaar i dels seus socis comercials, caracteritzat pel tractament d'importants volums de productes i d'exportació (cafè, te, cacau, etc.), en detriment de vegades dels conreus alimentaris i de la sobirania alimentària de les poblacions locals. I la de les xarxes del tipus Naturalesa & Progrés, Artesans del Món o Minga que, acompanyades per milers de simpatitzants i militants, es posicionen decididament a favor d’un enfocament en xarxa (18), de relocalització de les activitats i de generalització d'intercanvis veritablement justos, tant al nord com al sud.

Només un marc universal, en què s’hi imposi la norma, permetrà subordinar definitivament el comerç i el sector econòmic al factor humà. Per a quan una organització mundial del ciutadà i el seu entorn?

Notes

(1) Virginie Díaz Pedregal, «Le Commerce équitable dans la France contemporaine», L’Harmattan, París, 2007.
(2) Entrevista entre Frans van der Hoff i Christian Jacquiau a la revista Imagine demain le monde, Brussel•les, març de 2007.
(3) www.senat.fr/commission/fin/collectif_2004/51_56/51_564.html.
(4) Tres agrupaments al Camerun, cinc a Mali i quatre al Senegal, tots certificats Max Havelaar, reuneixen respectivament 1.700, 1.100 i 480 productors de cotó.
(5) Nicolas Prissette, “Les dessous du coton «équitable»”, Le Journal du dimanche, París, 6 de març de 2005, entre d’altres.
(6) Les subvencions concedides a Max Havelaar France van ascendir a 449.998 euros el 2000, 513.895 el 2001, 475.382 el 2002, 457.031 el 2003, 1.713.923 el 2004 i 1.115.966 el 2005 (les xifres de 2006 no han estat encara comunicades).
(7) Gilles Peltier, “Avec les OGM, réduire la fracture agricole mondiale ”, Le Monde, 3 de febrer de 2005.
(8) No es pot utilitzar el terme "etiquetat" per designar Max Havelaar que, contràriament al que pretén la seva comunicació, no és en cap cas una etiqueta.
(9) Llegiu “Racket dans la grande distribution à la française”, Le Monde Diplomatique, desembre de 2002.
(10) Coopernic regroupe Colruyt (tercer distribuïdor belga), Rewe (segon grup de distribució a Alemanya), Conad (segon grup de distribució a Itàlia), Coop (segon grup de distribució a Suïssa) i Leclerc (segon grup de distribució a França darrera Carrefour/Champion, ex-Pormodès).
(11) Tristan Lecomte (AlterEco SA) a Jean-Pierre Blanc, Ondine Bréaud, Pierre Massia, «Commerce équitable et café rébellion ou nécessaire évolution?», L'Harmattan, París, 2003, citat per Virginie Díaz Pedregal a «Le Commerce équitable dans la France contemporaine», op. cit.
(12) La marca Max Havelaar és present en una vintena de països "del Nord": Alemanya, Àustria, Bèlgica, Espanya, Finlàndia, França, la Gran Bretanya, Itàlia, Irlanda, Noruega, Suècia, Suïssa, Canadà, Dinamarca, el Japó, Luxemburg, Estats Units i Holanda, on hi va ser fundada el 1988.
(13) Publicat a iniciativa del sindicat alemany de serveis Verdi; http://www.attac.de
(14) FLO reagrupa les iniciatives nacionals de Max Havelaar, portadores de marques comercials diferents segons els països: Max Havelaar, Fairtrade, Transfair o Rattuisemarkt.
(15) Daniel Wermus, “Les dessous du divorce entre Max Havelaar et Paola Ghillani”, La Liberté, Ginebra, 6 d’abril de 2005.
(16) Stéphane Lauer, “La distribution est désemparée face aux alterconsommateurs”, Le Monde, 15 de juliol de 2004.
(17) Els lingüistes tradueixen la paraula Teikei com "posar la cara del pagès als aliments", la qual designa el tipus de relació directa entre "productor-ciutadà" i "ciutadà-consumidor".
(18) Del productor al consumidor, passant pels exportadors, importadors, transformadors, condicionadors, transportadors, com a forma de succeir el comerciant. Sense oblidar en cada etapa els treballadors.

Article publicat a l'edició catalana de Le Monde Diplomatique

 

Octubre de 2007

Debats sobre desenvolupament és un portal web gestionat pel Col·lectiu d'Estudis sobre Cooperació i Desenvolupament